Causada per paràsits del gènere Plasmodium, la malària continua sent una de les malalties infeccioses més rellevants a escala mundial, malgrat dècades d’avenços. Tot i que és prevenible i tractable, continua causant milions de casos i centenars de milers de morts cada any, especialment a l’Àfrica subsahariana.
A escala global, la malària continua representant un problema de salut pública crític. S’estimen més de 240 milions de casos anuals, amb una mortalitat que afecta principalment infants menors de 5 anys. En aquest context, l’OMS ha establert com a objectiu reduir almenys un 90 % la incidència i la mortalitat per malària per al 2030, en comparació amb els nivells del 2015.
A Europa, la malaltia va ser eliminada com a endèmica fa dècades. A Espanya, declarada lliure de malària per l’OMS el 1964, persisteix, tanmateix, com a patologia importada. Actualment es notifiquen aproximadament entre 700 i 850 casos anuals, dels quals més del 99 % són importats.
A Catalunya, la situació reflecteix aquesta mateixa tendència: pràcticament tots els casos diagnosticats són importats, amb una transmissió autòctona excepcional. Aquest patró epidemiològic reforça la importància de mantenir sistemes de vigilància actius i una elevada sospita clínica.
El diagnòstic de la malària en països no endèmics depèn en gran mesura de la sospita clínica, especialment en pacients amb febre sense focus clar.
Un grup clau són els viatgers VFR (Visiting Friends and Relatives), que presenten un risc més elevat a causa d’una menor percepció del risc, baixa adherència a la quimioprofilaxi i retards en la consulta mèdica. Diversos estudis han demostrat que aquest grup concentra una proporció significativa dels casos importats i presenta un major risc de formes greus.
El diagnòstic de la malària es basa en una combinació de tècniques:
- Microscòpia (estàndard d’or): permet la identificació de l’espècie i la quantificació de la parasitèmia. El principal inconvenient és que requereix personal expert i es podrien infradiagnosticar parasitèmies amb més d’una espècie de Plasmodium spp.
- Test ràpid de detecció d’antígens (RDT): permet obtenir resultats en minuts i és molt útil en laboratoris d’urgències. Entre les limitacions hi ha la menor sensibilitat en parasitèmies baixes, la variabilitat segons l’espècie i les delecions del gen HRP2.
- Tècniques moleculars (PCR): tenen una alta sensibilitat i especificitat i, en la seva versió POCT, permeten detectar casos complexos o discordants.
El diagnòstic precoç i precís és el factor més determinant en el pronòstic de la malària. Des de dibi treballem conjuntament amb els centres que integren la nostra xarxa per oferir-ne un diagnòstic ràpid. Segons el Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de Malalties (ECDC), en països no endèmics, la majoria dels casos mortals de malària estan associats a retards en el diagnòstic o en l’inici del tractament. En aquest context, el repte no és només tecnològic, sinó clínic: pensar en la malària a temps.
La malària és un clar exemple de com una malaltia global continua tenint implicacions locals. En contextos com Catalunya, on els casos són importats, el diagnòstic esdevé el pilar fonamental del control.
Diagnosticar ràpidament i amb precisió no només salva vides, defineix la qualitat del sistema sanitari davant de malalties emergents i importades.
Romina Soledad Romero, facultativa especialista en Microbiologia del Laboratori Core de Mas Blau, i Miriam Campos Ruiz, facultativa especialista en Microbiologia de l’Hospital Universitari de Mataró (Consorci Sanitari del Maresme), ens expliquen com és el procés diagnòstic d’aquesta malaltia:
27 d'abril de 2026